L'observatori astronòmic de Tot Astronomia

Vídeo de l'observatori astronòmic de Tot Astronomia.

En el interior del observatori, acompanyat de la teva música preferida, galetes, xocolata amb força cacau i un termo amb cafè calent i desprès d'obrir la finestra de la cúpula mirar el cel ben fosc i movent el telescopi cap als astres, t'adones que tot es possible i que tot està per fer.

Leer más...

Imatge històrica de Mercuri

A las 5:20 am EDT del 29 de marzo de 2011, la sonda MESSENGER de la NASA, ha capturado esta imagen histórica de Mercurio. Esta imagen es la primera que se obtiene a partir de una nave espacial, situada en órbita sobre el planeta más interno del Sistema Solar. Durante las seis horas siguientes, MESSENGER adquirió un total de 363 imágenes antes de enviar algunos de los datos ala Tierra. El equipo de la sonda MESSENGER está analizando por encima de los datos recién llegados, que aún continúan recibíendose en estos momentos.

La sonda MESSENGER ha estado seis años en una misión para convertirse en la primera nave espacial que entra en la órbita de Mercurio. La nave siguió un camino a través del sistema solar interior, incluyendo un sobrevuelo de la Tierra, dos sobrevuelos de Venus, y tres sobrevuelos de Mercurio. Este viaje impresionante ha recopilado los primeros datos nueva nave espacial de Mercurio desde la misión Mariner 10 hace más de 30 años.


Imagen propiedad: NASA

Fuente: NASA

Leer más...

Tota una nit per a què un neòfit entengui la raó de l’afició a l’astronomia

Tinc un veí, que sempre que em veu, es sorprèn que pugui estar tota una nit mirant i veient la volta del cel estrellat. “Què mires durant tantes hores? Sempre hi ha el mateix allà d’alt”, m’indica. I segueix amb les seves suposicions: “Segur que hi deu haver algun element força motivador que jo no puc entendre, que t’estira fora de la comoditat del llit i et fa sortir per les nits, ara ja no tant segures com fa uns anys enrrera. M’agradaria esbrinar quin és aquest element tant engrescador!” Davant la seva insistència i, després de gairebé dos anys de voler passar una nit d’observació, a finals d’un mes de juny, va trobar un pretext perfecte. Em volia ensenyar les meravelles de conduir el seu nou cotxe, un tot terreny, de color negre. No podia pas negar-m’hi. Així doncs, vàrem agafar tot l’equip necessari, i en un tres i no rés, ja estàvem al peu de la serralada del Montsec, junt al poble d’Àger, un lloc de cels nets i sense contaminació lumínica. A corre cuita, ens posàrem a instal·lar tots els estris i vàrem iniciar la sessió observacional que ell, tantes vegades, m’havia sol·licitat.

Mart, el planeta roig vist pels ulls
 d’un robot sobre la seva superfície.

Abans que el planeta Mercuri anés a ajocar-se sota l’horitzó oest, el varem enfocar amb un petit telescopi reflector, instal·lat sobre tres peus en una zona plana, neta d’arbres i matolls.  Vàrem donar una mirada al esmunyedís Mercuri, el planeta més proper al sol i el més petit del nou Sistema Solar Clàssic. Seguint l’eclíptica, és a dir, la trajectòria aparent descrita pel Sol durant l’any i per on es desplacen els planetes, ens vam trobar amb Mart i Saturn, tots dos molt junts, tant junts que, estirant el braç i posant la punta del dit petit de la mà davant els dos planetes, es podien tapar.  Mart, el planeta roig, té una atmosfera molt fina i es té la certesa que, fa anys, aquest planeta va tenir una atmosfera molt més densa, amb núvols i pluges que formaven rius, per la qual cosa, encara que avui sembli un planeta sec i estèril, en el passat la vida podia haver estat  possible.  Actualment, hi ha tres robots, dos d’ells rodant per la seva superfície i, avui per avui, són els nostres ulls i les nostres cames abans de poder enviar un ésser humà per explorar aquest món del que encara no sabem la seva història. Saturn, de color grogós, és el segon planeta més gran del nostre Sistema, amb anells molt visibles. En veure el planeta anellat dins l’ocular del telescopi, el meu veí es quedà mut i, al cap d’una estona, va llançar al espai proper una exclamació, vocalitzada síl·laba a síl·laba irrepetible en aquest text.

Els majestuosos anells de Saturn ofereixen un dels espectacles

 astronòmics més impactants.

Després que el gir de la Terra amagués els dos planetes anteriors sota l’horitzó, una estrella molt brillant va cridar l’atenció del meu acompanyant. Però,..... no era una estrella, era Júpiter, el planeta gasós més gran de tot el nostre sistema planetari. El tret més significatiu que mostra aquesta esfera són els sistemes de bandes nuvoloses paral·leles. 
N’hi ha de clares i de més fosques i són els equivalents als  anticiclons i borrasques de la nostra atmosfera.  El meu veí, al que a partir d’ara anomenaré “l’escèptic recuperat”  es quedà una bona estona admirant aquest cos planetari i, en obrir la boca, em preguntà: “I aquestes estrelletes que hi ha al costat de Júpiter, què són?” “Són els satèl·lits més importants d’aquest planeta: Ìo, Europa, Ganímedes i Calixto”, vaig respondre. Aquestes llunes jovianes foren descobertes per Galileu i es poden veure sempre formant pràcticament una línia recta.

Meravellós paisatge celest amb el gegant gasos Júpiter

junt amb les estrelles i elsnúvols còsmics de pols

de la Via Làctia. Autor: Tot Astronomia

En aquells moments, a l’esquerra del disc planetari hi havia Europa i Calixto i a la dreta Ganímedes. “On és Ío?”  em preguntà l’escèptic recuperat. “Està darrera del disc jovià i a punt de sortir, ja que dona una volta al seu planeta mare cada 1,7 dies”, li vaig explicar. L’escèptic recuperat no volia pas perdre’s l’esdeveniment i va quedar-se pegat al ocular del telescopi fins que al cap de 25 minuts  va fer tot un seguit d’exclamacions idèntiques i repetitives, des de una intensitat sonora alta a una molt més baixa i gairebé no perceptible més que a cau d’orella.  Ío acabava d’emergir de darrera del planeta i per la dreta d’aquest, per la qual cosa, ara si es podien veure els quatre satèl·lits  galileans, dos a l’esquerra i els altres dos a la dreta del disc. Després de molt de temps dedicat al cinquè planeta i al més observat pels aficionats vaig treure la brúixola i amb el braç estès i la mà tancada en forma de puny, vaig localitzar un punt en el cel en què, ben aviat, es produiria un gran flash de llum, superior a la lluminositat del planeta Venus. Precís a la cita, un satèl·lit, de la sèrie Iridium, va llançar-nos la seva resplendor, oferint tot un espectacle lumínic sobre el cel fosc del Montsec, difícil d’oblidar. Aquesta explosió de brillantor és produïda per les seves antenes que reflecteixen la llum solar cap a la Terra. 

 El meu invitat no es podia creure com era possible saber, en quin punt del cel i en quin moment s’havia de produir aquell espetec de llum. Encara estava recollint la càmera fotogràfica amb la qual vaig deixar guardat pel record el flash d’aquell satèl·lit artificial, quan l’observador que tenia a prop meu va exclamar: “Mira, mira! Què és això?”  Sens dubte, havia tingut la sort dels principiants. Eren dues estrelles fugaces, lentes, anomenades Boòtides de juny, ja que aquests meteors surten d’un punt espacial situat en la constel·lació del Bover, prop de l’Ossa Major.  

Flash de satèl·lit Iridium. Autor: Tot Astronomia

Estàvem comentant com un petit gra de sorra pot fer tant de terrabastall lumínic, quan mancava deu minuts perquè l’Estació Espacial Internacional passés sobre els nostres caps. L’espera va crear un cert estrès al meu company nocturn, que feia uns ulls com a plats i que, poc a poc, s’anava quedant sense conversa, quan ell, en circumstàncies normals, és una persona molt enraonadora. Just a l’hora prevista, aquesta Estació, situada a 386 km d’altura i que dóna una volta al nostre planeta cada 90 minuts, va sortir per l’oest i segons s’atansava al zenit augmentava la seva lluminositat blanca, amagant-se per l’est, pocs minuts després. Vàrem voler saludar als tres astronautes que habitaven aquella màquina voladora de les mides d’un camp de futbol, amb els moviments dels braços i mans, de igual forma que quan se’n va lluny un familiar i ens acomiadem d’ell a peu de tren.

L’Estació Espacial Internacional orbitant a 386 Km de la Terra

Eren les tres de la matinada i, per fi, l’escèptic recuperat s’adonà que sobre els seu cap hi passava una nebulositat quelcom platejada, difusa i  allargada. “ Què és aquesta mena de núvol continu?” va dir, “És la Via Làctia, la galàxia on està el nostre Sistema Solar”, vaig respondre. 
Tot seguit vàrem  mirar cap al centre galàctic, en la constel·lació de la Tetera, seguin amb la nebulosa de la Llacuna amb cúmul inclòs. 

La gran galàxia d’Andròmeda és una de les més properes
a la nostra Via Làctia

Al meu company i gairebé amic nocturn li cridà l’atenció l’estrella súper gegant roja Antares, en l’Escorpí. “ Aquesta estrella ha de ser major que el nostre Sol, oi?” em clavà. Al saber que és tractava d’un astre vell, que no tenia massa ganes de seguir brillant, que anunciava la seva mort i que podria engolir-se, en el seu interior, al propi Sol i les òrbites dels planetes interiors, va arrufar el nas, aixecà les espatlles i es quedà mut durant una bona estona. El doble raïm de Perseu i l’atapeït d’Hèrcules foren objectes que van deixar impressionat  l’escèptic recuperat, plantejant-se la hipòtesi de com es veuria el cel des d’un planeta en el centre d’un raïm estel·lar com aquell. Per relaxar les neurones vàrem observar l’asterisme del Penja-roba, entre Altair i Albireu, desdoblant aquesta última estrella de colors, que mai deixa indiferent ningú, per moltes vegades que és miri. 
La visió del cúmul obert de l’Extraterrestre, en Casiopea, provocà un canvi facial al novell observador, que dibuixà una rialla de 180 graus. La primera visió de la galàxia d’Andròmeda el va deixar indiferent, encara que la seva expressió fou més seria i dubitativa quan s’assabentà que estàvem veien  l’objecte més allunyat de nosaltres, visible a ull nu. Una illa de matèria en l’espai, un petit univers de gas, pols, bilions d’estrelles, moltes d’elles amb sistemes solars semblants al nostre i, possiblement, amb planetes en els quals la vida hagi estat possible. Aquesta conversa va derivar cap als planetes extrasolars i les possibilitats de vida tecnològica. És un tema recurrent que mai deixa indiferent  ningú que, en una nit fosca, estigui mirant el cel estrellat. Mentre li servia un cafè calent del termo, acompanyat d’una presa de xocolata negra amb molt de cacau, li vaig preguntar: “ Tu creus què és possible la vida, tal i com la coneixem, en alguns dels molts planetes extrasolars de la nostra galàxia?”. 

El doble raïm estel·lar de Perseu resulta
impressionant vist amb un petit telescopi

El meu acompanyant va trigar una estona en contestar-me perquè es passejava una ració de l’amarg xocolata d’un costat  a l’altre de la boca. Per fi va engolir i contestà: “Vaig llegir, fa poc, que es coneixen més de 250 planetes extrasolars fins ara, per la qual cosa, crec que és del tot lògic que hi hagi un grup nombrós de planetes que tinguin unes bones condicions per allotjar vida”. “La teva resposta és molt raonable”, li vaig indicar, i vaig seguir: “Encara que, a més de sistemes planetaris envoltant moltes estrelles, és necessari que el fenomen de la vida, amb capacitat de reproducció i amb herència genètica, hagi sorgit en molts d’aquests planetes i que aquesta vida hagi estat capaç d’evolucionar fins a donar origen a sistemes biològics d’herència cultural, capaços de desenvolupar una civilització tecnològica i avançada”.

Volia finalitzar ja la tasca observacional, encara que, en benefici del meu invitat, l’escèptic recuperat, vaig voler que veiés, abans la NASA no el jubili, el Telescopi Espacial Hubble. En aquelles hores de la matinada, el  Hubble va passar prop del zenit amb molt menys brillantor que l’Estació Internacional.

Cúmul estel·lar  anomenat de
l’Extraterrestre. Autor: Tot Astronomia

Durant el retorn cap a casa, el meu veí, ja recuperat del seu escepticisme i satisfeta la seva curiositat, se’l veia alterat per tot el que havia vist i, amb una certa eufòria, em va confessar que durant unes poques hores havia tocat la felicitat. L’eufòria i el plaer que dóna mirar el cel nocturn és conseqüència de l’alliberament d’endorfines per la glàndula pituïtària, és a dir, una conseqüència de l’activitat elèctrica que és propaga en una regió del nostre cervell, connectada amb els centres de control dels sistemes límbic i autònom, i que ben bé val la pena estimular amb un gest tan fàcil com és alçar la nostra vista cap un cel ben estrellat. Bons cels!




 Text: Tot Astronomia

Leer más...

Feliç diada de Sant Jordi

Tot Astronomia vol desitjar a tots els nostres lectors, una molt bona diada de Sant Jordi.

Leer más...

Nova secció: Imatges i videos Tot Astronomia

Ja podeu accedir a les noves seccions de Videos i Fotos. Tot Astronomia anirà penjant diferentes fotografies, així com un seguit de videos sobre divulgació Astronòmica.

Per accedir a la zona d'imatges heu d'anar al menu Tot Visual >>> Sub-menu Recull d'imatges, tal i com mostra l'imatge (feu click a l'imatge per ampliar). Com podeu observar les fotografies estan agrupades per families.

Per poder accedir a la Zona de Videos, que Tot Astronomia anirà penjant, heu d'anar a menu Multimedia >>> Videos / Imatges

Leer más...

Petita pedra còsmica passa prop de nosaltres

Un "mini asteroide" rozará la Tierra

El Observatorio Astronómico de Mallorca (OAM) descubrió un asteroide que el viernes pasará junto a la Tierra, y que gracias a su lento desplazamiento entre las estrellas podrá ser visto por los aficionados que dispongan de un telescopio de tan sólo 20 centímetros.

El 2011 GP59, como ha sido bautizado provisionalmente por la Unión Astronómica Internacional, tiene unas dimensiones cercanas a los 60 metros y fue detectado la noche del pasado 8 de abril.

El centro mallorquín ha informado este viernes del descubrimiento de este objeto a través de su estación robótica de detección y seguimiento de Asteroides Cercanos a la Tierra (NEOs) de la sierra de La Sagra (Granada).

En su comunicado explica que tras su hallazgo el asteroide fue seguido por otros observatorios y su descubrimiento fue comunicado al Centro de Planetas Menores de Boston (MPC), determinándose que su órbita inicial es cercana, pero no peligrosa para la Tierra.

El observatorio mallorquín destaca que, según la British Astronomical Association, se trata de la mejor oportunidad de observar y estudiar un Asteroide Cercano a la Tierra (NEO) de los últimos años debido a su buena localización en el cielo, su relativo lento desplazamiento, su tamaño y su proximidad a la Luna.

Las observaciones de los próximos días por parte de diferentes telescopios y puntos del planeta permitirán confirmar la naturaleza y características de ese cuerpo.

En el momento de su máximo acercamiento a la Tierra, señala el Observatorio Astronómico de Mallorca, alcanzará un brillo de magnitud de alrededor de 13,2 y se desplazará por el cielo a unos 180 segundos de arco por minuto, el equivalente a recorrer el diámetro de la Luna llena cada 10 minutos.

Su órbita es del tipo Aten, interior a la Tierra, entre Venus y nuestro planeta, pero su "excentricidad" ha favorecido su detección y observación. En las imágenes del descubrimiento ya se vislumbró en él un inusual y brusco cambio de brillo cada pocos minutos.

Estudios fotométricos realizados en las últimas horas desde observatorios como el de Lowell (Arizona-Estados Unidos) confirman que ese amplio cambio de brillo responde al rápido período de rotación de un objeto extremadamente estrecho y alargado, que cuando muestra una de sus caras refleja mucha más luz que cuando muestra uno de sus polos o extremos.

La amplitud de ese cambio de luz es de más de 2 magnitudes, y su período de rotación, de tan sólo 7,3 minutos, lo que estableció todo un récord en cuanto al rango de variabilidad y velocidad rotacional.

Una conclusión que se deriva de su estudio preliminar, se indica en la nota, es que su composición debe ser monolítica y casi forzosamente metálica. Posiblemente se trate de un fragmento muy alargado de hierro-níquel de más de 60 metros en su eje longitudinal.

Cualquier otra estructura rocosa se despedazaría al no poder soportar su rapidísima rotación y la fuerza centrífuga producida al girar.

Especulaciones de última hora intentan buscar también un origen artificial al objeto, como una parte de un cohete con esa forma alargada y metálica, pero ni su órbita ni su tamaño se ajustan a ningún objeto lanzado desde la Tierra.

15 de abril de 2011

FUENTE: infobae.com

Leer más...

Imatges mai vistes del Sol

Hinode muestra imágenes del Sol nunca vistas

Muestran el campo magnético del Sol mucho más turbulento y dinámico

La NASA ha publicado unas imágenes nunca vistas anteriormente en las que se muestra que el campo magnético del Sol es mucho más turbulento y dinámico de lo que creía hasta ahora. Las imágenes fueron obtenidas por el observatorio solar japonés Hinode, antes conocido como Solar B. Hinode fue lanzado el 23 de Septiembre de 2006 para estudiar el campo magnético del Sol y ver cómo su energía explosiva se propaga a través de las diferentes capas de la atmósfera solar. "Por primera vez, somos capaces de distinguir pequeños gránulos de gas caliente que se elevan y caen en la atmósfera magnetizada del Sol," dijo Dick Fisher, Director de la División de Heliofísica de la NASA. "Estas imágenes abrirán una nueva era de estudio en algunos de los procesos del Sol que afectan a la Tierra, a los astronautas, los satélites orbitales y al Sistema Solar." Los tres instrumentos principales de Hinode, el Telescopio Solar Óptico, el Telescopio de Rayos X y el Espectrómetro Extremo Ultravioleta de Imágenes, están observando las diversas capas del Sol. Los estudios se centran en la atmósfera solar desde la superficie visible del Sol, conocida como la fotosfera, a la corona, la atmósfera externa del Sol que se extiende hacia el exterior del Sistema Solar. "Coordinando las medidas de los tres instrumentos, Hinode está demostrando cómo los cambios en la estructura del campo magnético y la liberación de energía magnética en la atmósfera baja se extienden a través de la corona y hacia el espacio interplanetario para crear el tiempo espacial," dijo John Davis, científico del proyecto en el Centro Espacial de Vuelo Marshall de la NASA en Huntsville, Albama. El tiempo espacial implica la producción de partículas energéticas y emisiones de radiación electromagnética. Estas explosiones de energía pueden provocar el desfallecimiento de las comunicaciones a larga distancia en todos los continentes e interrumpir el sistema de navegación mundial. "Las imágenes de Hinode están revelando la evidencia irrefutable de la presencia de procesos impulsados por turbulencias y que están produciendo campos magnéticos, a todas las escalas, en la superficie del Sol, dando por resultado una cromosfera extremadamente dinámica o gaseosa sobre los alrededores del Sol," dijo Alan Title socio corporativo de Lockheed Martin en Palo Alto California, y profesor de física en la Universidad de Stanford. Hinode es una misión de colaboración dirigida por la Agencia de Exploración Aeroespacial Japonesa e incluye a la Agencia Espacial Europea y al Consejo de Investigaciones en Física de Partículas y Astronomía de Gran Bretaña. El observatorio astronómico nacional de Japón, Tokio, desarrolló el Telescopio Solar Óptico, que proporcionó las imágenes de la estructura a fina escala de la atmósfera más baja del Sol, y desarrolló el Telescopio de Rayos X en colaboración con el Observatorio Astrofísico Smithsonian de Cambridge en Massachusetts. "Siguiendo la evolución de las estructuras solares que contornean el campo magnético antes, durante y después de estos eventos explosivos, esperamos encontrar evidencias claras para establecer que la reconexión magnética es la causa subyacente de esta actividad explosiva," dijo Leon Golub del Observatorio Astrofísico Smithsonian. NASA en español

Leer más...

La Lluna és la responsable de les festes mòbils eclesiàstiques

Esglésies, palmes i palmons, processons, armats, dejuni i abstinència, vacances, esbarjo per alguns i recolliment per uns altres, mona de pasqua………., a que us sona tot això? De ben segur que tots heu dit: A Setmana Santa! En el calendari cristià, la Setmana Santa  és la festa més important, per que commemora l’entrada de Jesús a Jerusalem, la seva mort a la creu i la seva resurrecció. Alguns anys, com l’any passat la Setmana Santa va caure al març i d’altres, com aquest any a l’abril i mai sabem la data exacta del carnestoltes, del divendres de cendra, de l’Ascensió o del Corpus Christi, fins que mirem el calendari de l’any. I la raó d’aquesta mobilitat es basa en raonaments i càlculs que, introduïts per l’església catòlica, es fonamenten en raons astronòmiques aplicades a la història i a la vida de Jesús. Així doncs, totes les festivitats mòbils del calendari cristià venen determinades a partir del Diumenge de Resurrecció, per considerar aquest fet, com el de major importància i per tant utilitzat com a base per el càlcul de les altres festes.

La Lluna plena regeix les celebracions eclesiàstiques

Després del divendres de cendra, s’inicia l’època de Quaresma  durant 40 dies, fins el Diumenge de Rams i Setmana Santa. Durant aquesta Setmana, els catòlics viuen una època especial de penediment i penitència, de meditació i revisió i el dijous commemoren l’últim sopar de Jesús amb els apòstols, el divendres és el dia de silenci per la seva crucifixió, el dissabte el dia en que morí i per tant, el final dels Temps Pasqual i el Diumenge de Resurrecció és el pal de paller de totes les festes mòbils i cada any varia la data, segons el calendari lunar. El dia de la Pasqua de Resurrecció o Pasqua Florida, el que nosaltres anomenen Diumenge de Resurrecció, es fixar en el Concili de Nicea l’any 325 i és celebra el primer diumenge posterior a la primera Lluna plena, després de l’equinocci de primavera. L’equinocci primaveral ( del llatí “igual nit”), quan el dia i la nit tenen la mateixa durada, representa el moment en que la inclinació de la Terra respecta al Sol, en l’òrbita que aquesta segueix al seu voltant, fa que els raigs solars incideixin per igual als dos hemisferis terrestres. Des d’aquest moment en endavant fins arribar a finals de setembre l’hemisferi nord estarà més encarat  a la nostra estrella i per tant, rebrà directament el raigs solars. En el moment que la inclinació sigui molt afavoridora pel nostre hemisferi, començarà l’estiu. L’equinocci primaveral o inici de la primavera és als voltants de 21 de març, i aquest any 2011 fou el dia 21, a primera hora de la matinada. Aquest dia és quan el Sol sortí exactament per l’Est i s’amagà rigorosament per l’Oest. La primera Lluna plena després d’aquesta data fou el 18 d’abril, per la qual cosa, el següent diumenge a la Lluna plena i per tant el  Diumenge de Resurrecció, serà el 24 d’abril i el Diumenge de Rams, set dies abans. 

Mona de Pasqua

En el Dia de Rams, els cristians van a l’església a beneir el palmó, la palma o un brot de llorer o d’olivera i el Dia de Pasqua es tradició que els padrins  de baptisme regalin al seu fillol o fillola una mona, per a menjar-la junt a la família o amics el proper dilluns en algun indret a l’aire lliure. A la mona de Pasqua no hi pot faltar  l’ou, normalment de xocolata negra i d’altres filigranes arquitectòniques realitzades pels flequers- pastissers. La closca de l’ou representa la tomba en la que Jesús va estar sepultat, i és per això que aquest ou es trenca pel fillol el Diumenge de Pasqua, en senyal de la seva tornada a la vida i sortida del sepulcre.

Autoria: Tot Astronomia

Leer más...

Nou Facebook!!!

Us informem que Tot Astronomia acaba d'estrenar nou perfil a Facebook. Des de ja mateix podeu seguir-nos i visitar el nostre perfil.
Tot Astronomia vol que el seu Facebook sigui un canal on poder-vos anar informant de les publicacions que es vagin realitzant al nostre blog, al mateix temps que hi anem possant altre tipus d'informació relacionada amb el món de l'Astronomia.
Igualment us recordem que podeu anar publicant qualsevol comentari que vulgueu en el blog.
Podreu localitzar-nos a www.facebook.com/totastronomia . Ens veiem al Facebook....

Leer más...

Actualitat: Missió Kepler

Comienza una nueva etapa de la astrofísica estelar. La misión Kepler de la NASA se ha convertido en un 'auditorio' para ‘escuchar’ las estrellas hasta ahora inimaginable. El equipo de astrosismólogos internacional que trabaja con el satélite estadounidense, en el que participa el Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC), ha logrado medir por primera vez las oscilaciones (vibraciones o sonido) de 500 estrellas similares al Sol. Con el hallazgo, que publica la revista Science, se obtendrá una información precisa sin precedentes sobre las poblaciones estelares de la Vía Láctea, lo que permitirá comprobar o refutar los modelos clásicos sobre evolución y formación estelar existentes hasta la fecha.

Las estrellas vibran u oscilan como instrumentos musicales: en función de su tamaño, estructura, composición química, estado evolutivo, etc., tienen un 'sonido' determinado, esto es, un espectro de vibración que las caracteriza. La astrosismología se encarga del estudio de estos sonidos de las estrellas.

Dos investigadores del IAC, Antonio Jiménez y Clara Régulo, han participado en este estudio liderado por la Universidad de Birmingham (Reino Unido). “Antes de Kepler, teníamos datos sólo de 25 estrellas de tipo solar. Al poder detectar y caracterizar ahora los espectros de oscilaciones de 500 estrellas, podemos determinar sus masas, radios y propiedades internas, lo que nos puede dar una imagen mucho más clara del pasado y del futuro de nuestro Sol y nuestra galaxia”, explica Jiménez.

Los astrofísicos podrán, por ejemplo, seguir una estrella del tamaño del Sol en diferentes momentos evolutivos, lo que  equivaldría a poder observar al Sol a lo largo de sus miles de millones de años de vida.

“Lo que sabíamos hasta ahora sobre la distribución de estrellas y planetas en la Vía Láctea se derivaba de modelos informáticos que no podían ser muy precisos por falta de datos. Ahora contamos con herramientas para interrogar a estos modelos en detalle. De hecho, ya  hemos visto que la distribución de radios de las estrellas que hemos descubierto ahora encaja con los modelos clásicos, pero la distribución de masas estelares no, y la masa es determinante para la evolución de una estrella”, detalla Jiménez. Los investigadores del IAC se han ocupado del procesamiento, reducción y análisis de datos y parámetros obtenidos con el satélite de la NASA.

(Foto: IAC)

La misión espacial Kepler, lanzada en marzo de 2009 con el objetivo de encontrar planetas similares a la Tierra, esta monitorizando el brillo de más de 150.000 estrellas en la Vía Láctea. Sus datos son usados para buscar planetas extrasolares y también para estudiar las oscilaciones de todas las estrellas que observan. Estas oscilaciones o vibraciones se manifiestan como cambios minúsculos en su brillo producido por ondas de sonido, ondas acústicas atrapadas en su interior.

Las metáforas musicales ayudan a entender el objeto de estudio de la astrosismología. Según Jiménez, “el espectro de vibración de un violín es distinto al de un saxofón, un trombón o cualquier otro instrumento. Escuchando su música podemos saber de qué instrumento se trata, del mismo modo que escuchando los diferentes sonidos de las estrellas podemos conocer qué características tienen sus intérpretes”.

La heliosismología es una rama de la astrofísica que estudia el interior del Sol a través del estudio de su espectro de vibración. La cercanía del Sol hace posible su estudio desde tierra. Sin embargo, los satélites permiten un análisis mucho más preciso debido a la ausencia de la atmósfera terrestre.

“La ampliación de los estudios sismológicos a otras estrellas distintas al Sol [astrosismología]  ha sido hasta ahora realmente difícil, dado que por su lejanía no se disponía de una instrumentación lo suficientemente precisa como para alcanzar los niveles de detección necesarios. Kepler rompe con esa barrera.”, detalla el investigador del IAC. (Fuente: IAC)

---

Font: Noticias de la Ciencia y la Tecnología

Leer más...

Cal veure Saturn aquest mes

NO OS LO PERDÁIS



SATURNO

Saturno se presenta esta temporada magnífico, con los anillos relativamente abiertos después de haber estado de perfil en el 2009. Siempre es un buen espectáculo con cualquier telescopio, aunque sea pequeño.

Esta temporada tiene un valor añadido. En diciembre, Sadegh Ghomizadeh, de Irán, y Teruaki Kumamori, de Japón (ver foto), fueron los primeros en alertar sobre la aparición de una brillante erupción en Saturno. Se trata de un fenómeno visible como una mancha blanca en el hemisferio norte del planeta, a +38º de latitud y 99º de longitud en el sistema II (abajo en la imagen, que tiene el sur arriba). Es una gran tormenta que se genera de vez en cuando en plena primavera del hemisferio norte saturniano.

Aunque los detalles superficiales de Saturno son más difíciles de ver que los de Júpiter por su menor contraste, con un telescopio mediano y buenas condiciones de cielo (ausencia de turbulencia), pueden verse perfectamente.

Con un telescopio pequeño ya puede observarse su satélite Titán, pero con un telescopio de 200 mm de abertura es posible llegar a distinguir cinco satélites más.


Font:AASabadell

Leer más...

Benvinguts al blog Tot Astronomia

Benvinguts  a tots els éssers humans que s'emocionen i es plantegen preguntes al mirar la volta del cel estrellada en una nit fosca. Encara que sigui a ull nu el cel nocturn resulta fascinant i poder mirar, admirar i entendre les fases lunars, els eclipsis, el desplaçament del brillant diamant Venus, el rogenc Mart, els meteors, els cometes, les estrelles de colors sobre els fons de l'espai, les nebuloses i alguna galàxia brillant, es un dels objectius d'aquest blog que sens dubte us farà mirar, de tant en tant, cap al cel i no només cap a la terra.          

Conjunció dels planetes  Mercuri, Venus, Mart i Saturn. Font: RDM

Leer más...