Tinc un veí, que sempre que em veu, es sorprèn que pugui estar tota una nit mirant i veient la volta del cel estrellat. “Què mires durant tantes hores? Sempre hi ha el mateix allà d’alt”, m’indica. I segueix amb les seves suposicions: “Segur que hi deu haver algun element força motivador que jo no puc entendre, que t’estira fora de la comoditat del llit i et fa sortir per les nits, ara ja no tant segures com fa uns anys enrrera. M’agradaria esbrinar quin és aquest element tant engrescador!” Davant la seva insistència i, després de gairebé dos anys de voler passar una nit d’observació, a finals d’un mes de juny, va trobar un pretext perfecte. Em volia ensenyar les meravelles de conduir el seu nou cotxe, un tot terreny, de color negre. No podia pas negar-m’hi. Així doncs, vàrem agafar tot l’equip necessari, i en un tres i no rés, ja estàvem al peu de la serralada del Montsec, junt al poble d’Àger, un lloc de cels nets i sense contaminació lumínica. A corre cuita, ens posàrem a instal·lar tots els estris i vàrem iniciar la sessió observacional que ell, tantes vegades, m’havia sol·licitat.
 |
Mart, el planeta roig vist pels ulls
d’un robot sobre la seva superfície. |
Abans que el planeta Mercuri anés a ajocar-se sota l’horitzó oest, el varem enfocar amb un petit telescopi reflector, instal·lat sobre tres peus en una zona plana, neta d’arbres i matolls. Vàrem donar una mirada al esmunyedís Mercuri, el planeta més proper al sol i el més petit del nou Sistema Solar Clàssic. Seguint l’eclíptica, és a dir, la trajectòria aparent descrita pel Sol durant l’any i per on es desplacen els planetes, ens vam trobar amb Mart i Saturn, tots dos molt junts, tant junts que, estirant el braç i posant la punta del dit petit de la mà davant els dos planetes, es podien tapar. Mart, el planeta roig, té una atmosfera molt fina i es té la certesa que, fa anys, aquest planeta va tenir una atmosfera molt més densa, amb núvols i pluges que formaven rius, per la qual cosa, encara que avui sembli un planeta sec i estèril, en el passat la vida podia haver estat possible. Actualment, hi ha tres robots, dos d’ells rodant per la seva superfície i, avui per avui, són els nostres ulls i les nostres cames abans de poder enviar un ésser humà per explorar aquest món del que encara no sabem la seva història. Saturn, de color grogós, és el segon planeta més gran del nostre Sistema, amb anells molt visibles. En veure el planeta anellat dins l’ocular del telescopi, el meu veí es quedà mut i, al cap d’una estona, va llançar al espai proper una exclamació, vocalitzada síl·laba a síl·laba irrepetible en aquest text.
 |
Els majestuosos anells de Saturn ofereixen un dels espectacles astronòmics més impactants. |
Després que el gir de la Terra amagués els dos planetes anteriors sota l’horitzó, una estrella molt brillant va cridar l’atenció del meu acompanyant. Però,..... no era una estrella, era Júpiter, el planeta gasós més gran de tot el nostre sistema planetari. El tret més significatiu que mostra aquesta esfera són els sistemes de bandes nuvoloses paral·leles.
N’hi ha de clares i de més fosques i són els equivalents als anticiclons i borrasques de la nostra atmosfera. El meu veí, al que a partir d’ara anomenaré “l’escèptic recuperat” es quedà una bona estona admirant aquest cos planetari i, en obrir la boca, em preguntà: “I aquestes estrelletes que hi ha al costat de Júpiter, què són?” “Són els satèl·lits més importants d’aquest planeta: Ìo, Europa, Ganímedes i Calixto”, vaig respondre. Aquestes llunes jovianes foren descobertes per Galileu i es poden veure sempre formant pràcticament una línia recta.
 |
Meravellós paisatge celest amb el gegant gasos Júpiter junt amb les estrelles i elsnúvols còsmics de pols de la Via Làctia. Autor: Tot Astronomia |
En aquells moments, a l’esquerra del disc planetari hi havia Europa i Calixto i a la dreta Ganímedes. “On és Ío?” em preguntà l’escèptic recuperat. “Està darrera del disc jovià i a punt de sortir, ja que dona una volta al seu planeta mare cada 1,7 dies”, li vaig explicar. L’escèptic recuperat no volia pas perdre’s l’esdeveniment i va quedar-se pegat al ocular del telescopi fins que al cap de 25 minuts va fer tot un seguit d’exclamacions idèntiques i repetitives, des de una intensitat sonora alta a una molt més baixa i gairebé no perceptible més que a cau d’orella. Ío acabava d’emergir de darrera del planeta i per la dreta d’aquest, per la qual cosa, ara si es podien veure els quatre satèl·lits galileans, dos a l’esquerra i els altres dos a la dreta del disc. Després de molt de temps dedicat al cinquè planeta i al més observat pels aficionats vaig treure la brúixola i amb el braç estès i la mà tancada en forma de puny, vaig localitzar un punt en el cel en què, ben aviat, es produiria un gran flash de llum, superior a la lluminositat del planeta Venus. Precís a la cita, un satèl·lit, de la sèrie Iridium, va llançar-nos la seva resplendor, oferint tot un espectacle lumínic sobre el cel fosc del Montsec, difícil d’oblidar. Aquesta explosió de brillantor és produïda per les seves antenes que reflecteixen la llum solar cap a la Terra. El meu invitat no es podia creure com era possible saber, en quin punt del cel i en quin moment s’havia de produir aquell espetec de llum. Encara estava recollint la càmera fotogràfica amb la qual vaig deixar guardat pel record el flash d’aquell satèl·lit artificial, quan l’observador que tenia a prop meu va exclamar: “Mira, mira! Què és això?” Sens dubte, havia tingut la sort dels principiants. Eren dues estrelles fugaces, lentes, anomenades Boòtides de juny, ja que aquests meteors surten d’un punt espacial situat en la constel·lació del Bover, prop de l’Ossa Major.
 |
| Flash de satèl·lit Iridium. Autor: Tot Astronomia |
Estàvem comentant com un petit gra de sorra pot fer tant de terrabastall lumínic, quan mancava deu minuts perquè l’Estació Espacial Internacional passés sobre els nostres caps. L’espera va crear un cert estrès al meu company nocturn, que feia uns ulls com a plats i que, poc a poc, s’anava quedant sense conversa, quan ell, en circumstàncies normals, és una persona molt enraonadora. Just a l’hora prevista, aquesta Estació, situada a 386 km d’altura i que dóna una volta al nostre planeta cada 90 minuts, va sortir per l’oest i segons s’atansava al zenit augmentava la seva lluminositat blanca, amagant-se per l’est, pocs minuts després. Vàrem voler saludar als tres astronautes que habitaven aquella màquina voladora de les mides d’un camp de futbol, amb els moviments dels braços i mans, de igual forma que quan se’n va lluny un familiar i ens acomiadem d’ell a peu de tren.
 |
| L’Estació Espacial Internacional orbitant a 386 Km de la Terra |
Eren les tres de la matinada i, per fi, l’escèptic recuperat s’adonà que sobre els seu cap hi passava una nebulositat quelcom platejada, difusa i allargada. “ Què és aquesta mena de núvol continu?” va dir, “És la Via Làctia, la galàxia on està el nostre Sistema Solar”, vaig respondre.
Tot seguit vàrem mirar cap al centre galàctic, en la constel·lació de la Tetera, seguin amb la nebulosa de la Llacuna amb cúmul inclòs.
 |
La gran galàxia d’Andròmeda és una de les més properes
a la nostra Via Làctia |
Al meu company i gairebé amic nocturn li cridà l’atenció l’estrella súper gegant roja Antares, en l’Escorpí. “ Aquesta estrella ha de ser major que el nostre Sol, oi?” em clavà. Al saber que és tractava d’un astre vell, que no tenia massa ganes de seguir brillant, que anunciava la seva mort i que podria engolir-se, en el seu interior, al propi Sol i les òrbites dels planetes interiors, va arrufar el nas, aixecà les espatlles i es quedà mut durant una bona estona. El doble raïm de Perseu i l’atapeït d’Hèrcules foren objectes que van deixar impressionat l’escèptic recuperat, plantejant-se la hipòtesi de com es veuria el cel des d’un planeta en el centre d’un raïm estel·lar com aquell. Per relaxar les neurones vàrem observar l’asterisme del Penja-roba, entre Altair i Albireu, desdoblant aquesta última estrella de colors, que mai deixa indiferent ningú, per moltes vegades que és miri.
La visió del cúmul obert de l’Extraterrestre, en Casiopea, provocà un canvi facial al novell observador, que dibuixà una rialla de 180 graus. La primera visió de la galàxia d’Andròmeda el va deixar indiferent, encara que la seva expressió fou més seria i dubitativa quan s’assabentà que estàvem veien l’objecte més allunyat de nosaltres, visible a ull nu. Una illa de matèria en l’espai, un petit univers de gas, pols, bilions d’estrelles, moltes d’elles amb sistemes solars semblants al nostre i, possiblement, amb planetes en els quals la vida hagi estat possible. Aquesta conversa va derivar cap als planetes extrasolars i les possibilitats de vida tecnològica. És un tema recurrent que mai deixa indiferent ningú que, en una nit fosca, estigui mirant el cel estrellat. Mentre li servia un cafè calent del termo, acompanyat d’una presa de xocolata negra amb molt de cacau, li vaig preguntar: “ Tu creus què és possible la vida, tal i com la coneixem, en alguns dels molts planetes extrasolars de la nostra galàxia?”.
 |
El doble raïm estel·lar de Perseu resulta
impressionant vist amb un petit telescopi |
El meu acompanyant va trigar una estona en contestar-me perquè es passejava una ració de l’amarg xocolata d’un costat a l’altre de la boca. Per fi va engolir i contestà: “Vaig llegir, fa poc, que es coneixen més de 250 planetes extrasolars fins ara, per la qual cosa, crec que és del tot lògic que hi hagi un grup nombrós de planetes que tinguin unes bones condicions per allotjar vida”. “La teva resposta és molt raonable”, li vaig indicar, i vaig seguir: “Encara que, a més de sistemes planetaris envoltant moltes estrelles, és necessari que el fenomen de la vida, amb capacitat de reproducció i amb herència genètica, hagi sorgit en molts d’aquests planetes i que aquesta vida hagi estat capaç d’evolucionar fins a donar origen a sistemes biològics d’herència cultural, capaços de desenvolupar una civilització tecnològica i avançada”.
Volia finalitzar ja la tasca observacional, encara que, en benefici del meu invitat, l’escèptic recuperat, vaig voler que veiés, abans la NASA no el jubili, el Telescopi Espacial Hubble. En aquelles hores de la matinada, el Hubble va passar prop del zenit amb molt menys brillantor que l’Estació Internacional.
 |
Cúmul estel·lar anomenat de
l’Extraterrestre. Autor: Tot Astronomia |
Durant el retorn cap a casa, el meu veí, ja recuperat del seu escepticisme i satisfeta la seva curiositat, se’l veia alterat per tot el que havia vist i, amb una certa eufòria, em va confessar que durant unes poques hores havia tocat la felicitat. L’eufòria i el plaer que dóna mirar el cel nocturn és conseqüència de l’alliberament d’endorfines per la glàndula pituïtària, és a dir, una conseqüència de l’activitat elèctrica que és propaga en una regió del nostre cervell, connectada amb els centres de control dels sistemes límbic i autònom, i que ben bé val la pena estimular amb un gest tan fàcil com és alçar la nostra vista cap un cel ben estrellat. Bons cels!
Text: Tot Astronomia
Entradas
0 comentarios:
Publicar un comentario