Surar per l'espai, una experiència que no es pot explicar en paraules

Estic segur que a moltes de les persones que segueixen aquest blog astronòmic els agradaria veure el nostre planeta blau des de lluny i si fos possible sortir de l’objecte volador, surar per l’espai en una mena de llibertat còsmica i poder admirar amb els seus propis ulls tots els objectes estel·lars, planetaris, meteòrics i estris voladors artificials, sense el filtre de l’atmosfera terrestre.

L’astrònom nord-americà Bruce McCandless ja ha experimentat aquesta sensació. Amb 47 anys fou el primer en allunyar-se uns 100 metres de l’àrea de càrrega de la llançadora espacial Challenger, realitzant una mena de caminada espacial sense cap tipus de corda de subjecció amb el vehicle i únicament guiat per una unitat de maniobra que disparava brolls de nitrogen per fer-lo moure en qualsevol direcció. Els astronautes en abandonar el seu vehicle i surant lliurement per l’espai continuen amb la mateixa velocitat que tenien dins del habitacle, es a dir a 28.000 Km/h. Es com baixar d’un vehicle terrestre amb alta velocitat amb la diferència que en el cas dels astronautes queden surant per l’espai a la mateixa velocitat, ja que  no hi ha gravetat, inèrcia ni fregaments amb l’aire.

L’astronauta McCandless surant lliurement per
 l’espai, a 100 metres del seu vehicle.

Surant sols per l’espai, amb aquestes velocitats, els astronautes tenen davant seu un nou univers i una de les coses més sorprenents que es veuen des d’allí es l’aparença de les estrelles que no parpellegen  com en la Terra, però sense atmosfera, son estables i penetrants. Igualment es poden admirar algunes aurores polars, serpentejant com grans amebes verdes reptant,  arremolinant-se a traves del cel i canviant constantment la seva lluminositat. La vista de meteors o “estrelles fugaces” que es desintegren en l’atmosfera terrestre, es tot un espectacle, encara que cal observar-les mirant cap avall. Amb el passeig espacial es possible veure ferralla voladora residual de satèl·lits i d’altres estris de les naus espacials  (ampolles, guants, material de reparació, cargols, eines etc.). Aquestes deixalles son il·luminades de forma periòdica durant la seva rotació. Els flaixos  dels satèl·lits  de telecomunicacions Iridium augmenten l’espectacle de l’observador espacial. En òrbita i quan es de nit en la Terra les llums de les grans ciutats tenen l’aparença d’estrelles centellejant , brillant cap dalt a traves de l’atmosfera.

Vista d’una aurora boreal sobre Canadà

amb un cràter d’impacte al fons, des de 

l'Estació Espacial Internacional

Però viatjar per l’espai no es una aventura idíl·lica i sense riscos laborals. Per cada mes que un astronauta passa en l’espai, el seu cos perd un 10% de massa muscular i un 1% de massa òssia. A més, la cara s’infla degut a que el sistema circulatori no ha d’enfrontar-se a la gravetat i arriba un major volum de sang al cap i les cames s’aprimen. Un segon risc es el xoc amb ferralla espacial ja que en òrbites baixes i geoestacionaries hi ha mes de 3000 trossos de materials catalogats de diferent mida (de 15 cm a 1 m). En un passeig per l’exterior del vehicle espacial el xoc d’un petit fragment de pintura sobre el vestit de l’astronauta, li produiria la mort a l’acte, ja que la majoria d’aquests residus viatgen a velocitats properes als 30.000 Km/h. Les radiacions son un dels altres factors negatius, tant pel que fa als raigs còsmics galàctics com la radiació d’alguna explosió solar. Una alta dosi de radiació podria matar els bacteris digestius que son essencials per la descomposició dels aliments que mengem.

López Alegria realitzant tasques
de manteniment fora de
l’Estació Espacial.

Malgrat els riscos que cal afrontar en qualsevol activitat extravehicular, l’astronauta espanyol Miguel López Alegria va dir: “ l’experiència de surar per l’espai es un milió de vegades superior a surar en el interior de la nau i el que es veu allà fora, quan fas una caminada, no ho se explicar amb paraules”. Bons cels.  

Autor: R.Drudis (Tot Astronomia)

Posted in: